Falta greu ? No !

A l’article publicat a « El Triangle » del 25 de novembre de 2011 a la pàgina 44, el meu nom és esmentat amb un comentari que pot induir una certa confusió.

El periodista escriu :

“Balaguer, administratiu, és un cas especial, ja que va ser destituït per “falta greu” pel director anterior i ara ha estat readmès per afinitats polítiques”

 

Em sembla que el terme “destituït” en aquest cas no és apropriat atès que no es tracta d’un càrrec de confiança ni d’un lloc de treball amb responsabilitat. Però d’un lloc de treball d’administratiu bàsic. “La falta greu” és el motiu que va al·legar la direcció d’aleshores per justificar l’acomiadament. Al final per sentència dictaminada el dia 22 d’octubre de 2010 el “Conseil des Prud’hommes” (Tribunal Laboral) de Perpinyà va rebutjar la totalitat de les al·legacions que m’havien estat fetes i va condemnar la Casa de la Generalitat És incorrecte parlar avui de “falta greu” sense subratllar que es tracta d’una al·legació rebutjada pel tribunal. Si mai he amagat la meva pertinència política, cal subratllar que anteriorment he treballat més de cinc anys com a secretari de direcció a la Casa de la Generalitat i al moment del judici els dos precedents directors van declarar a favor meu al tribunal atestant del meu professionalisme i del meu seriós. Per altra banda sóc titular d’un BTS (Brevet de Technicien Supérieur)  Assistent de direcció, la meva qualificació i la meva experiènça profesional són en coherència amb  la meva contractació pel lloc de treball que ocupo ara i que s’ha fet a l’origen per cobrir una baixa per malaltia. És pot també suposar que la meva pertinència política a un partit determinat no és completament estrangera al meu acomiadament anterior. Acceptant la meva readmissió el nou govern de Catalunya al meu parer ha reparat senzillament una injustici Dit això, és pot considerar que el meu cas és especial… Enric Balaguer,

“Le jour du 14 juillet je reste dans mon lit douillet”

“Le jour du 14 juillet je reste dans mon lit douillet” Normalement  en qualité de président d’association de ma commune je suis invité aux cérémonies du 8 mai, 14 juillet, 11 novembre. Chaque enfant de ma génération a été incité à se rendre  à ces célébrations patriotiques de la République. Peu fréquenté par les enfants il y a quelques années, il semble qu’il y ait une recrudescence de participation des enfants aujourd’hui. Pour ma part ce n’est pas que ce genre de manifestation me plaise mais représentant plus que ma propre personne en tant que président et par respect pour ceux qui ont laissé la vie à la guerre je me suis rendu régulièrement aux défilés. 

Ce 11 novembre j’ai décidé de ne pas m’y rendre. Le 14 juillet dernier lors de son allocution le président local du « souvenir français » association qui défend la mémoire de ceux qui sont « morts pour la France », dénonçait la publicité exagérée qui avait été fait sur la libération de deux  journalistes français otages en Afghanistan depuis plus de 500 jours. Le motif était qu’ils avaient opéré dans une zone à risque malgré les conseils négatif des armées, au même moment un jeune militaire était libéré dans l’indifférence…Evidemment il ya dans cette attitude un évident corporatisme instinctif la presse parle des siens, mais l’armée aussi parle d’abord des siens…Pourtant à mon sens il y aurait-il un vrai journalisme s’il fallait attendre les autorisations officielles, le métier de journaliste me semble tout autant honorable que celui de militaire… J’ai trouvé que c’était une sorte d’offence faite à ces deux personnes qui par amour de leur métier ont payé 547 jours de captivité et que cette opinion repectable ne devait pas être exprimée à ce moment là… A côté du locuteur ce jour-là un porte-drapeau portait le drapeau des combattants des campagnes d’Algérie, Tunisie, Maroc… Avec tout le respect que j’ai pour ceux qui ont laissé la vie dans ces combats, je ne peux m’empêcher de penser qu’il s’agit de guerres coloniales de guerres contre la liberté des peuples indigènes. de guerres pour une idée de la France dont on ne peut être fiers. Ces conflits sont différents des résistances que les peuples occupés ont connus durant les deux guerres mondiales. Ces combattants n’ont pas eu conscience que leurs ancêtres ont vu leur territoire occuipé par la France, par cette nation qui les a opprimés juste après le Traité des Pyrénées et qui a progressivement mais sûrement et parfois violement eu la volonté d’éradiqué la langue et la culture catalane. L’acculturation a conduit même  les « catalans » d’aujourd’hui à honorer un des artisans de l’oppression le « Marquis de Vauban »… 

Il serait pourtant sain que l’on commémore régulièrement la mémoire de ceux qui sont morts  pour la Catalogne en Catalogne Nord en défendant leur territoire et leur liberté. Non pas en opposition à ceux qui ont combattu pour la France mais en soulignant que toute résistance est respectable. Ces célébrations patriotiques françaises à répétition m’incommode et m’attriste, alors le dorénavant « le jour de 14 juillet je reste dans mon lit douillet » (Brassens -  La mauvaise réputation) 

Correllengua 2011 al Castell d’Arrià

El parlament e l’Enric Balaguer en motiu del Corrllengua 2011 a Rià: 

« Amigues i Amcs patriotes

 

Una vegada més la sortida del Correllengua es fa des de Rià. 

L’Any 2002 havíem coincidit amb la celebració de l’any Verdaguer, l’any 2005, lluitavèm, us en recordeu, contra una agressió a la nostra identitat amb el projecte de l’apel·lació “Septimanie” per la regió… 

En aquesta tardor de 2011 fa 40 anys que el mestre Pau Casals, que ha viscut i tan ha estimat aquesta terres de Conflent. Pronunciava a l’ONU el seu històric discurs “I’am a catalan”. En aquestes paraules feia referència al orígens de Catalunya a les nostres terres septentrionals, i a la treva de Dèu a Toluges. 

Aquest lloc el Castell d’Arrià és un lloc símbolic, un lloc que ens fa recordar les arrels del nostre poble a una època o encara no havia neixit la nostra llengua. Però des d’aquestes terres el comte Guifré el Pilós va posar les bases d’un país, d’una nació. Un país avui fort un país amb futur, un gran país, la grandesa d’un país no es mesura amb la seva població, la seva superfícia, ni la seva potència econòmica però amb la seva voluntat de ser, la seva resistència a les agressions. 

La nació no és una singularitat en gran, és una universalitat en petit. Tota nació és universalista. 

Fa 25 anys que l’associació el Casal d’Arrià lluita per que aquest lloc sigui digne de la nostra nació. El 2012 farà 340 anys que s’ha desrrocat el Castell d’Arrià per l’ordre del rei Lluís XIV i amb el consell d’un personatge que molts catalans del nord desgraciadament celebren per ignorància: Vauban. Hem de lluitar contra l’aculturació de la gent de les nostres comarques, l’obre de Vauban acompanya la repressió del poble que lluitava per la seva llibertat. L’any 2000, El Casal d’Arrià ha estat als orígens d’un altre naixement d’un altre bressol: el dels Casals Jaume I a la Catalunya Nord avui aquesta flama és també el testimoni que des de Rià passem el relleu al CASAL DEL CONFLENT 

 

VISCA LA LLENGUA ! 

VISCA LA TERRA ! 

VISCA CATALUNYA ! » 

 

“Castell d’Arrià” 

29.10.2011 

 

 

L’afer Tirach i jo, 13 anys desprès

Estem el 2011…Sobre el fórum lliure de Vilaweb Catalunya Nord llegeixo que un internaute amb el pseudònim de « Bolxevik » em retreu la meva actitud just desprès la publicació de l’esquela del Pasqual Tirach. També ho va fer algunes setmanes abans una persona catalanista al Conflent que considerava com el meu amic i que aquest dia em deia que no era el meu amic !!!… Recordo que Pasqual l’u de març de 1998 havia fet publicar al diari l’Independant una falsa esquela acomiadant el prefecte Bernard Bonnet que « marxava per altres cels » i desitjant-li que trobi « el repòs etern ». Al moment efectivament vaig fer un comunicat on deia que condemnava aquesta acció. En el meu esperit ingenu « condemnar » volia dir no estar d’acord. En plena campanya electoral per les cantonals a l’instant he trobat la broma de mal gust i he pensat que afectava la credibilitat del moviment catalanista… Quan vaig fer aquest comunicat encara no se sabia qui l’havia escrita i a cap moment m’he pensat que aquesta broma podria ser motiu d’una multa i encara menys de dies de presó. 

Molt ràpidament vaig enviar una carta al Pasqual que no coneixia, excusant-me i confessant el meu error o la meva falta, carta a la qual va contestar confessant també que a la vida es podia fer errors sense adonar-se de l’abast que podien tenir els fets. També, no per tenir bona consciència, ni per excusar-me però en bona fe, vaig donar tot el meu sosteniment a través de la manifestació com comprant un dossier per ajudar a la seva defensa. Pocs dies desprès i avui més que mai penso que he fet una error d’anàlisi. La broma del Pasqual, era res més que una broma, no sé si valia la pena fer-la en tot cas tampoc no passava res i no es mereixia de part meva cap comunicat en contra… Crec que el Pasqual em va entendre i que és sincer, no he sentit mai en ell cap ressentiment cap odi. 

Érem el 1998 avui som el 2011 fa 13 anys ! Quan de temps encara em retrauran aquest error. Malgrat aquest error penso que el conjunt de la meva trajectòria de militant catalanista és i ha estat digne. Proposo a « Bolxevik » i als altres, (segur que ells no han fet mai cap error dins llur vida) els hi proposo que si em moro abans d’ells que posin sobre la meva tomba « Al març 2008, Enric Balaguer ha criticat Pasqual Tirach, que descansi en Pau… » 

 

Benvingut al comité del País Català

Durant la primavera un esdeveniment ha passat desapercebut. Per tant és important. El Comitè del Rosselló (Comité du Roussillon) de rugbi al curs de la seva 86ena Assemblea General celebrada a Argelers de la Marenda ha canviat de nom per Comitè del País Català (Comité du Pays Catalan). Ja la creació d’aquest comitè el 1929 havia estat el fruit d’una separació del Llenguadoc. El president Dunyach ha explicat que fa temps que s’ho rumiava en constatar que clubs del comitè eren del Vallespir del Conflent o de la Cerdanya, també va subratllar que ningú ens anomena rossellonesos però catalansi i doncs era lògic que la denominació del comitè s’apropi de la realitat…El difunt president de la regió Llenguadoc Rosselló, Georges Frêche volia ell incloure el comitè del Rosselló al del Llenguadoc també volia fer desparèixer de l’alt nivell l’USAP fent una política de subvenció desigual per tal que sigui la capital de regió líder en sa pròpia regió, al final Montpeller que no tè tradició de rugby ha accedit a la final del campionat el 2010. El precedent president de regió, Jacques Blanc, va fer un xantatge econòmic als vinyaters catalans per què el vins catalans es diguin : vins d’oc, i això dura encara.

Més va més s’afirma la catalanitat com a mínim en les formes però ja és un pas… La regió administrativa de la qual formem part es diu encara Llenguadoc-Rosselló (Languedoc-Roussillon), heretatge de la província « reputada estrangera » del Rosselló robada a Catalunya pels Borbons… Els intents de diluir la nostra identitat son constants, però la resistència fins i tot inconscient (com és probablement en aquest cas) és constant també… És amb aquests tipus d’iniciativa que poc a poc fa que la conciència de ser catalans s’enforti.

De mica en mica s’omple la pica anirem fins a la pica del Canigó.

GRÀCIES…

 

Traduction française ci-dessous

Molts de vosaltres ja sabeu que he tornat a la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Primer empleat d’aquesta estructura he estat acomiadat d’una forma molt bruta de part d’uns dirigents d’esquerra. Comentaré més endavant alguns detalls. Amb aquestes ratlles vull agrair tots els que m’han donat suport. Alguns moralment, altres molt concretament redactant una atestació que va .servir al “Conseil des Prud’hommes” (tribunal laboral). A final del mes de març els dirigents del govern van acceptar re-contractar-me. Visc aquest retorn sense esperit de revenja ni venjança. El “Conseil des Prud’hommes” ha condemnat la Casa de la Generalitat ha dictaminat la justícia, i el govern de Catalunya ha reparat la injustícia. El que vull subratllar és que al marge de la feina, diversos aspectes són agradables. El primer de tot: sentir el despertador al matí, aixecar-se i anar treballar, m’agrada treballar, era insuportable viure sense saber de que demà seria fet, de sentir-se socialment fora d’una categoria de la societat, i de no fer el que m’agrada. L’altre plaer és tornar agafar el tren aquest transport no prou utilitzat però que al meu sentit és el mes eficaç per anar de Prada a Perpinyà cada dia. Menys cansador, amb un impacte mediambiental inferior a la resta dels mitjans i un lloc de convivència, de trobades i ha vegades de solidaritat. Un altre aspecte que m’ha sorprès és l’actitud de la gent, dels revisors del tren, dels comerciants de la zona de la plaça dels Peluts, que m’han demostrat simpaties  » estem contents que hagis tornat » m’ha dit una comerciant. Moltes paraules  agradables que em semblen sinceres i no complaents de proveïdors, de col·laboradors habituals de la Casa de la Generalitat… I també aprofitar del centre ciutat de Perpinya del seu encant de la vida que hi belluga. Quin sofriment ha estat el meu acomiadament ! Ara torno a fer el que per a mi era més que una feina. El meu paper, la meva funció és un modest lloc de treballador bàsic no es cap càrrec com m’ho va dir no fa gaire una persona, Però serveixo el meu País simplement amb passió i humilitat. El món cultural nord-catala, a l’excepció d’un parell de persones, m’ha donat suport, no ho faré més llarg. Gràcies. 

Beaucoup d’entre vous savez déjà que je suis retourne a la Casa de la Generalitat à Perpinyà. Premier employé de cette structure j’ai été  licencié de façon très brutale par des dirigeants de gauche. J’expliquerais ultérieurement  certains détails. Avec ces quelques lignes je veux simplement remercier ceux qui m’ont soutenu, certains moralement d’autres plus concrètement en rédigeant une attestation qui a servi au Conseil des Prud’hommes. A la fin du mois de mars les dirigeants du gouvernement catalan ont accepte de me contracter. Je vis ce retour sans esprit de revanche. Le Conseil des Prud’hommes a condamne  la Casa de la Generalitat a prononce la justice et le gouvernement de Catalogne a répare l’injustice. Ce que je veux souligner c’est qu’en marge du travail, divers aspects sont agréables. Le premier de tous, entendre le réveil  le matin, se lever et aller travailler, j’aime travailler, c’est insupportable de vivre sans savoir de quoi demain sera fait, de se sentir socialement en dehors d’une catégorie de la société et de ne plus pouvoir faire ce qui nous plaisait tant   d. L’autre plaisir est de reprendre le train ce transport pas assez utilise et qui a mon sens est le plus efficace pour aller de Prades a Perpignan chaque jours. Moins fatiguant avec un impact environnemental  inferieur au reste des autres moyens i un lieu de convivialité et d’échange et parfois de solidarité. Un autre aspect qui m’a surpris c’est l’attitude des contrôleurs du train, des commerçants de la zone de la Place des Poilus, qui m’ont démontrés leur sympathie « nous sommes content que tu sois revenu » m’a dit une commerçante. De nombreuses paroles agréables qui me semblent sincères i non complaisantes de fournisseurs habituels de la Casa de la Generalitat… Et aussi le fait de profiter du centre ville de Perpignan de son charme, de la vie qui bouge. Quelle souffrance a été mon licenciement !  Aujourd’hui je recommence à faire ce qui était mon travail. Mon rôle ma fonction est celle d’un modeste poste de travail basique il ne s’agit pas d’un poste important de cadre pas un « càrrec » comme on dit en catalan. Mais je sers mon Pays avec passion et humilité. Le monde culturel catalan,  à l’exception d’une paire de personne m’a soutenu, je ne le ferais pas plus long : Merci. 

Per la selecció catalana de rubgy

Divendres 20 de maig al Casal Jaume I de Perpinyà, l’associació Sports Catalunya ha organitzat una xerrada sobre el cas del reconeixement de la selecció catalana de rugby. Xavier Albert Canal, ex-president de la federació va explicar com tot i ser fundadora de la FIRA (Federació Internacional de Rugby Amateur) té totes les dificultats a obtenir el reconeixement que mereix. Canal va  explicar que l’entitat catalana mai ha desaperegut, durant el franquisme ha estat sota la tutela de la Federació Espanyola  fet que no li ha permés ser present a nivell de les institucions internacionals, fer servir l’argument  de l’absència de  la FCR  durant aquest període és legitimar una decisió franquista . Pere Becque i Raymond Rebujent, directius de l’USAP, van ser present a l’acte el que va donar lloc a uns intercanvis molt fructuosos. Actualment l’afer és en cassació, en cas que no onbtingui la raó la FCR, pensa anar més lluny cap al tribunal dels drets humans.

 

 

Xavier Albert Canal

L’histoire de la reconnaissance officielle de la Fédération Catalane de Rugby au Casal Jaume I/ Història del reconeixement oficial de la Federació Catalana de Rugby al Casal Jaume I

Vendredi 20 mai aura lieu  à Perpignan, au Casal Jaume Ier, une conférence autour du rugby catalan, son histoire et sa reconnaissance  internationale. La  conférence sera donnée  par l’ ex -président de la Fédération Catalane de Rugby, M. Xavier-Albert Canal. Il est celui qui a commencé le procès de reconnaissance officielle de la FCR à la Fédération Internationale de Rugby Amateur alléguant la condition de membre fondateur de la FIRA en 1934. Xavier-Albert Canal expliquera où en est la situation juridique a Paris entre la FCR et la FIRA et le degré de collaboration du rugby nord-catalan dans ce procès.

La conférence est organisée par Sports Catalunya, délégation de la Plateforme pour la sélection sportive Catalane à la Catalogne Nord, avec le soutien du Casal Jaume Ier de Perpignan.

Contact : Enric Balaguer 06 14 81 92 67

Vendredi 20 mai a  18 h.30

Lieu : Casal Jaume I de Perpinyà

23, Avenue du Lycée

66000 Perpignan

El proper divendres 20 de maig tindrà lloc a Perpiny, al Casal Jaume I, una conferència al voltant del rugbi català, la seva història i el camí cap al seu reconeixement internacional. La conferència anirà a càrrec de l’expresident de la Federació Catalana de Rugbi, el Sr. Xavier-Albert Canal. Ell va ser el que va començar el procés de reconeixement oficial de la FCR a la Federació Internacional de Rugby Amateur adduint la condició de membre fundador de la FIRA per part de la FCR l’any 1934. El Xavier-Albert Canal explicarà com està actualment 1934 el procés judicial a París entre la FCR i la FIRA i també el grau de col·laboració del rugby nord-català en tot aquest procés.

L’acte està organitzat per Sports Catalunya, delegació de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes a la Catalunya Nord, i compta amb la col·laboració del Casal Jaume I de Perpinyà.

Contact : Enric Balaguer 06 14 81 92 67

Divendres 20 de maig a les 18 h.30

LLoc : Casal Jaume I de Perpinyà

23, Avinguda del Liceu

66000 Perpinyà

Avui fa 1000 dies / Aujourd’hui ça fait 1000 jours

Avui fa 1000 dies que he estat acomiadat de la Casa de la Generalitat a Perpinyà i 25 dies que he tornat. Durant aquests 975 dies de travessia del desert mai ha passat un dia, i als primers temps una hora, ni un minut sense que pensi a l’injustícia que he viscut. D’aquí poc faré més comentaris, avui vull simplement donar les gràcies a totes i a totes els que m’han ajudat durant aquests llargs mesos. GRÀCIES.

Aujourd’hui ça fait 1000 jours que j’ai été licencié de la Casa de la Generalitat a Perpinyà et 25 jours que je suis revenu. Durant ces 975 jours de traversée du désert il ne s’est jamais passé un jour sans que je ne pense à l’injustice que j’ai vécu. D’ici peu je ferais plus de commentaires, aujourd’hui je veux simplement remercier toutes celles et ceux qui m’ont aidé au long de ces longs mois. MERCI.

RESULTATS A LES CANTONALS / RESULTATS AU CANTONALES

Les résultats de ces cantonales ont été très décevants. Déjà candidat en 1998, je pensais au minimum réaliser le même score qu’alors… Avec 84 voix et 1,46 % des suffrages mon score est le plus bas réalisé par un candidat catalaniste sur le canton de Prades depuis 1988. Je suis donc sur ce canton celui qui a réussi le meilleur et le plus mauvais résultats

Quelles sont les raisons de cet échec ? Tout d’abord il est certain que la candidature de Jean Maury (UMP) maire de Ria-Sirach et soutenu par le maire de Prades qui a plaidé pour le vote utile, a obtenu de bons résultats sur les deux communes où je réalisais mes meilleurs scores a affaibli mes chances. Aussi parce qu’une partie de l’électorat que nous partageons avec les écologistes s’est tourné vers ces derniers sous le choc de la catastrophe nucléaire au Japon.

Ensuite ont peut considérer que cette élection s’est jouée sur d’autres enjeux que ceux qu’ils lui sont propres et que les électeurs se sont prononcés sur un débat national français, un an avant les présidentielles.

Pour terminer le catalanisme semble être en baisse. Force est de constater que l’étiquette Unitat Catalana fut plus porteuse en 1998 que ne l’est celle de CDC en 2011.