• Accueil
  • > Archives pour novembre 2010

Archive pour novembre 2010

JA HE VOTAT, (HUMOR, POLÍTICA I ESPERANÇA)

Vendredi 26 novembre 2010

caricaturaamas.jpg

Imatge publicada a l’Avui

Vaig tenir la sort d’assistir al míting de campanya, en aquest dijous de fredor en una terra que estimo molt: la Cerdanya. Albert Piñeira, (candidat a l’ajuntament de Puigcerdà) i els caps de llistes de CiU per les eleccions al Parlament de Catalunya: Santi Vila, per les comarques gironines i Albert Batalla per les comarques lleidatanes, van fer uns parlaments, precisos, justos, humils, posant en èmfasi el que pateix la ruralia sovint, la iniquitat amb els ciutadans de les zones urbanes en temes d’equipaments. Cosa que a l’estat francès, s’en parla però no es fa… Per exemple a la Catalunya Nord només es pot néixer a Perpinyà, on es concentren totes les maternitats desprès dels tancaments per llei estatal (no en tenim d’altres) de les maternitats de Ceret i Prada. El que m’havia fet escriure fa uns anys: al Conflent només hi tens el dret de morir… La falta d’equipaments, d’infraestructures, de serveis, és una espiral que condueix el país a ser un monstre amb un cap enorme i un cos petit, és el que veiem a la República Francesa a tots els nivells, París pel conjunt de l’estat, Montpeller a nivell de la regió Llenguadoc-Rosselló i Perpinyà a nivell de la Catalunya Nord. Reequilibrar el territori no és cosa fàcil perquè és una mica com lluitar contra la gravetat. En part és feina de l’home que ho fa, fent volar avions o construint embassaments…

Quan va ser elegit el senyor Montilla a la presidència de la Generalitat de Catalunya he de confessar que he vist negre. He pensat aleshores que érem a un punt d’inflexiò que faria que la ciutadania s’allunyés del somni d’una Catalunya lliure i sobirana, lliure de decidir el seu futur… De fet no ha estat negre sinó gris, perquè tampoc a cap moment he perdut l’esperança i he volgut lluitar, implicar-me amb els meus febles mitjans per una Catalunya millor tot sent natural i vivint en la part de Catalunya avui més llunyana del meus ideals: al nord de la ratlla. Qui m’ha donat aquesta esperança en part és l’Artur Mas que veig com un home capaç d’aixecar el país.

El parlament del president Pujol a Puigcerdà fou un real « one man show » amb molt humor, molt espectacular, més divertit que alguns espectacles que tenen la pretensió de ser-ho. L’humor era el fil roig de la seva intervenció, i amb aquesta manera de fer hi he vist esperances i serietat. També una certa satisfacció en la meva creença que l’humor ha de ser molt present a la vida i que és una cosa molt i molt seriosa i també a l’àmbit de la política. Aixì he esborrat els meus complexes de cara a les crítiques que sovint em fan a causa del meu humor (no sempre de gran qualitat és cert).

 

Jo, com a resident a « l’estranger » ja he votat: « Santi com a mínim tindràs el meu vot ! » Us animo a no quedar-vos a casa aneu a votar que teniu la sort de viure en un país amb esperances i futur, un vell país més nou que molts altres.

 

« Cal que neixin flors a cada instant »

 

Visca Catalunya !

La llibertat d’expressió (molt) amenaçada

Dimanche 21 novembre 2010

 

Fa uns dies el « Conseil des Prud’hommes » (Tribunal Laboral) de Boulogne-Billancourt , una ciutat de la regió parisenca va confirmar l’acomiadament de dos treballadors que des de Facebook van criticar llur empresa. El tribunal al·legà que tot i que eren conectat des de cases seves no es tractava de l’àmbit privat. Del que he llegit un dels treballadors va escriure « faig part dels nefastos » i l’amic va contestar « benvingut al club ». Un tercer conectat  en aquest moment va donar aquesta informació als directius que van acomiadar els « nefastos »… Si només son aquestes les paraules convenim que no es tracta aquí de cap insult, ni difamació, només d’una opinió o d’un sentiment. Fa una mica de por, doncs no es pot dir res de crític en relació amb l’empresa que  ens paga. Imagineu tenir una conversa en un restaurants, davant la porta del col·legi, a les grades d’un partit de futbol o a qualsevol lloc i que un « amic » gravi amb el seu telèfon mòbil la conversa crítica, arrisqueu no tan sols la in-amistat dels vostres directius, un advertiment, però molt més: directament l’acomiadament, que és molt desproporcionat amb el suposat error que no sol ser sempre una falta… Molt sovint el censor és també a un grau més alt treballador de l’empresa, es a dir un col·lega L’altra reflexió que em faig és la manera amb la qual es fa cas dels delators, la delació és una pràctica molt comuna i admesa en el marc dels règims totalitaris, fins i tot poc aceptada en els patis de les escoles… Certament, l  ‘empresa privada o pública, no és una democràcia, tot i així és un lloc on en teoria el treball d’equip i la solidaritat haurien de premiar en l’objectiu d’assolir l’ èxit. Sé que em trobeu ingenu, però crec sincerament que hauria de ser així com us podria parlar de la diferència entre manar i dirigir, gairebé tothom pot i sap manar, dirigir demana moltes més competències.

Sabeu que s’hi m’interesso en aquest cas és que em va passar una cosa semblant. En el meu cas es tractava d’un escrit humorístic que era una ficció, vaig ser sancionat per un acomiadament, al final el « Conseil des Prud’hommes » m’ha donat la raó referint-se a l’article L1121-1 del Codi del Treball que fa referència a la llibertat d’expressió. A la Televisió Nacional de Catalunya, que és un servei públic, al programa « Polònia » s’en burlen dels seus « amos » esmentant clarament, els seus noms i cognoms, donant d’ells no sempre una imatge posítiva. Segons la lògica que ha portat al meu acomiadament, els autors i actors d’aquest programa haurien de ser acomiadats, no ? En la meva ficció ningú està esmentat, si algú es reconeix en l’explicació de fets on tindrien un paper poc gloriós, és potser que són responsables d’aquest fets, si no ho són perquè s’hi reconeixen ? La llibertat d’expressió és un dret, criticar els seus directius no vol dir en cap cas que siguis en contra de l’empresa, a vegades ans el contrari, els límits són evidentment definits per les lleis: insults, difamació…Respectant els límits d’educació i de legalitat la llibertat d’expressió és prova de la maduresa d’una societat. Ara em sembla que hi a una deriva, cap al control excessiu i policíac, un retrocés preocupant…

Cantem amb el Sisa : Viiiisca la Lliiiibertat !

 

La Casa de la Generalitat condemnada

Dimanche 14 novembre 2010

jugementbalaguergeneralitatp11.jpgjugementbalaguergeneralitatp21.jpgjugementbalaguergeneralitatp21.jpgjugementbalaguergeneralitatp21.jpgjugementbalaguergeneralitatp31.jpgjugementbalaguergeneralitatp41.jpg

(Traduction française ci-dessous)

He estat el primer treballador de la Casa de la Generalitat a Perpiynà on he ocupat des del maig 2003 la funció de secretari de direcció. El 24 de juliol de 2008 he estat acomiadat, la direcció al·legant divesres faltes entre elles una falta greu en la publicació d’un article a vilaweb.cat amb t´tol « Notícies de l’Akimanoyo ». Aquest escrit era una ficció amb un tó humorístic inspirada això sí d’alguns fets reals. El nom de Catalunya, ni de la Casa de la Generalitat ni del seu director han estat esmentat

Desprès de 28 llargs mesos el Conseil des Prud’hommes (tribunal laboral) ha descartat la totalitat de les acusacions que m’eren fetes i condemnaa la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà. Tanmateix sorprenentment no considera l’acomiadament improcedent i el requalifica per « causa real i seriosa » sense esmentar-la. Atès que la indemnització no és a l’alçada dels prejudicis econòmic i moral avaluaré amb el meu advocat la possibilitat de recòrrer en apel·lació.

Vull subratllar que a cap moment he volgut ofendre  el  Govern  de la Generalitat ni la direcció de la Casa  de la Generalitat de Catalunya, nomès davant la negativa de diàleg de la meva jerarquia he reaccionat amb humor sobre el que considerava una discriminació salarial. De fet he estat víctima  d’un complot fomentat per una treballadora de la Casa de la Generalitat i el mateix director (comunicaré si s’escau els detalls). Treballar pel govern del meu país al si de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, es a dir a aquesta part del país que mereix una atenció especial, era per a mi « més que una feina » una passió… Amb aquest afer s’ha atemptat a la meva dignitat i a la més basica llibertat d’expressió.

També a través  d’aquesta línies vull agrair totes les persones i entitats que durant aquests moments difícils m’han donat suport i han testimoniat al meu favor.

Em quedo a disposició del meu país que estimo.

Visca Catalunya !

Enric Balaguer

Llegiu « notícies de l’Akimanoyo »

La Casa de la Generalitat condemnada dans Non classé pdf 20080522notciesdelakimanoyo.pdf

J’ai été le premier salarié de la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà où j’ai occupé depuis mai 2003 la fonction de Secrétaire de Direction. Le 24 juillet 2008 j’ai été licencié par la direction qui a allégué diverses fautes parmi elles  la publication d’un article à Vilaweb.cat ayant pour titre « Notícies de l’Akimanoyo ». Ce écrit était une fiction avec un ton humoristique inspirés c’est vrai de faits réels. Le nom de Catalogne, de la Casa de la Generalitat ni de son directeur n’y est jamais cité.

Après 28 longs mois le Conseil des Prud’hommes a écarté lors de son jugement tous les griefs qui m’ont été faits et condamne la Casa de la Generalitat. Cependant curieusement il ne considère pas le licenciement abusif et le requalifie pour  cause grave et sérieuse sans citer celle-ci. Compte tenu que l’ indemnisation n’est pas à la hauteur des préjudices financier et moral, j’évaluerai avec mon avocat la possibilité de faire appel.

Je veux souligner  qu’à aucun moment je n’ai voulu offenser le gouvernement de Catalogne ni la direction de la Casa de la Generalitat, seulement devant le refus de dialogue de ma hiérarchie j’ai réagi avec humour sur ce que je considérais être une discrimination salariale. De fait il s’est agi d’un complot fomenté par une salariée de la Casa de la Generalitat et le propre directeur (je communiquerais le cas échéant les détails). Travailler pour le gouvernement de la Catalogne  au sein de la Casa de la Generalitat à Perpinyà , c’est à dire dans cette partie du pays  qui mérite une attention spéciale était pour moi « plus qu’un travail » , une passion. Avec cette affaire  on a porté atteinte à ma dignité et au droit le plus basique de la liberté d’expression.

Aussi au travers de ces lignes je veux remercier les personnes et les associations qui durant ces moments difficiles m’ont soutenu et ont témoigné en ma faveur.

Je reste à la disposition de mon pays que j’aime.

Visca Catalunya !

Enric Balaguer