LA PROBABLE DIMISSIÓ DE JOAN-PAU ALDUY

12 octobre 2009

Des de fa alguns dies la premsa anuncia una probable dimissió del batlle de Perpinyà Joan-Pau Alduy (elegit fa tres mesos desprès de la invalidació de l’elecció del 2008) per assumir a ple temps el càrrec de president de l’aglomeració Perpinyà-Mediterrània. És curiós com els seus adversaris són incoherents i tenen la memòria curta. Són els mateixos que eren contra el cúmul dels càrrecs que ara són contra la posició del batlle que a més és senador, els mateixos que denunciaven la concentració dels poders que fan declaracions contràries només per fer una oposició sistemàtica. A mi no em xoca gens, ni veig una trampa als electors i sobretot als que l’han votat que segurament entenen els arguments. Això per dues raons, primer perquè els ciutadans de Perpinyà són també ciutadans de la mancomunitat de municipis que cada dia té més competència, i segona perquè l’elecció del 2009 ha servit al cap i a la fi per legitimar el senyor Alduy desprès de la invalidació dels comicis del 2008 en una nova contesa electoral molt vigilada i si el senador-batlle aleshores havia renunciat a participar-hi els seus oposants i fins tot la majoria dels perpinyanesos haurien considerat que era una fuga i un acte de covardia…No li quedava res més que afrontar una vegada més les urnes, a més cal subratllar que tot i que el cap de llista és òbviament cabdal, una elecció municipal no deixa de ser l’elecció d’un equip… Els membres del Partit Socialista tenen la memòria curta, el Sr. Georges Frêche (amic dels catalans com tothom sap) va deixar l’ajuntament de Montpeller per portar l’aglomeració de la capital regional i el Sr. Christian Bourquin en ple mandat el 2001 va deixar la cadira a la seva esposa quan va accedir a la presidència del Consell General i per tant en aquest cas és tractava de gestionar un municipi molt menys important que Perpinyà… A Barcelona, Maragall va ser substituït per Clos que ho va ser per Hereu… Finalment que sigui dues persones diferents que tinguin el càrrec de batlle de Perpinyà i de president de l’ aglomeració Perpinyà-Mediterrània que té una envergadura més important i estratègica per la Catalunya-Nord i doncs els perpinyanesos ho trobo bastant normal i sa.

A Arenys de Munt, victòria de la democràcia.

15 septembre 2009

 

He tingut la sort el diumenge 13 de setembre de 2009 de ser present a Arenys de Munt. Podem ja apostar que Arenys de Munt quedarà a la història com el poble que ha organitzat el primer referèndum (digueu-li consulta popular), per la independència de Catalunya. Els veïns d’aquest poble s’han pronunciat al 96 % a favor de la independència.I encara sentim veus que diuen que no calia, que això desperta l’oposició de grups feixistes (com fos el cas d’una cinquantena de perduts). I què  ?  Que vol dir ,  que els catalans han de callar sempre ? Fins i tot quan a més de tenir la raó tenen una majoria aclaparadora; que els catalans d’avui han de tenir les pors que han tingut els seus pares i avis acatats per la força i la barbaria de l’àguila negre ? No ! Catalunya viu en teoria en democràcia en el marc o al marge d’aquesta no ha de semblar estrany que es facin consultes populars per qualsevol tema i vista la participació dels Arenyencs igual o superior a comicis “oficials”, el tema interessa la població. He sentit també una ministra dir “Catalunya no és els extrems”, és un actitud extremista permetre que s’expressin la gent ? És una actitud extremista voler la independència del seu país ?

 

A Arenys s’hi respirava un bon ambient, un ambient festiu però també la sensació que a partir d’aquest dia el camí s’obria, tot és possible, el futur ha canviat de cara. “És el dia u d’una nova era” em diu un amic barceloní. Sí, la independència és possible si els catalans la veuen possible, la voluntat d’un poble ha de superar totes les traves. Demà altres municipis celebraran consultes populars, potser el tren de la història està en marxa cal que els catalans pugin als vagons…

 

Amb molt egocentrisme podré dir que hi erri jo, i he tingut el plaer de parlar un momentet amb l’alcalde Carles Mòra, molt emocionat era de constatar que nordcatalans hagin vingut fins al seu poble. Res de res Senyor Alcalde l’honor evidentment és nostre. Amb l’entitat que ha impulsat la consulta popular heu inscrit el nom del vostre poble sobre les pàgines de la història del nostre País. Em permeto una suggestió que d’aquí alguns anys s’anomeni un carrer, un plaça o una avinguda del poble amb el nom “13 de setembre de 2009”.

Quina legitimitat té un nordcatalà per parlar d’aquest tema quan les seves comarques estan a hores lluny d’aquests objectius, cap em direu… La realitat sociopolítica de la Catalunya Nord és molt diferent i aquest tipus de consulta seria probablement contraproduent però el que és legítim és el dret d’expressió dels ciutadans i això val per qualsevol territori, qualsevol col·lectiu, segur ara per ara la pregunta no podria ser la mateixa que al “Principat”, però s’en podria fer d’altres… Espero també que en el futur la Catalunya independent no descuidi mai que la Catalunya Nord tingui el nom que tingui i que l’hi han donat (Pyrénées-Orientales) ha estat i serà sempre Catalunya.

 

Arenys de Munt el 13 de desembre de 2009

 

Guiu Cases, Enric Balaguer i Carles Mòra (Alcalde d’Arenys de Munt)

 

 

 

Vauban encara i sempre

11 septembre 2009

 

No fa gaire va sortir al diari “l’Independant” dos cop el mateix article, és sorprenent per qui coneix el diari i que sap que quan hi volem publicar diuen que no hi ha espai… Per aquest article cap problema va ser publicat dos cops en un espai de tres dies, i de que tractava ? De la inscripció de les fortaleses en terres catalanes d’en Vauban arquitecta del rei Lluís XIV al patrimoni mundial de la UNESCO. Aquesta inscripció és encara fruit d’una enganyifa i d’una manipulació de la població. Per l’operació s’hi han deixat molts diners i molta energia. L’estat francès tan del temps de la monarquia com de la República ha manipulat els catalans del nord amagant la història, això és passat però el que és trist és que avui poca gent volen fer l’esforç de saber, d’analitzar una mica… Tot i així és de la responsabilitat de les autoritats de restablir la veritat com a mínim fer una lectura més neutra de la història… En aquest article es tractava de fer la ressenya de l’ inauguració d’una placa en motiu de la inscripció a la UNESCO, el president del Consell General va acabar el seu discurs diguen : “Gràcies a Vauban per l’heretatge que ens ha deixat”. Segur que aquestes paraules fou aplaudides… Però l’objectiu de Vauban i del seu rei no era de deixar un heretatge ans el contrari la utilitat de les fortaleses d’en Vauban eren mantenir sota el jou francès la població del nostre país, es a dir els catalans. Si es tracta d’un heretatge aquest hauria de servir per recordar que molts habitants d’aquest territori han sofert i han deixat la vida en la lluita per la defensa d’aquesta terra contra l’ocupant francès…Però ara donem les gràcies als nostres botxins. En cap cas Montlluís o Vilafranca de Conflent és patrimoni català com diuen sovint és només patrimoni en terra catalana i el matis és important. L’heretatge que ens han deixat Vauban i Lluís XIV és també la destrucció de vilatges sencers, la guerra, la intolerància i una repressió sanguinària, Per això un responsable polític hauria de mesurar les seves paraules, sabem que no és directament culpa seva, com molts de nosaltres només reprodueix el que ha après i aquesta ideologia que posa França per sobre de tot, que es proclama el país dels Drets de l’Home, de la “grandeur”… Però un home polític amb un càrrec important hauria de ser assessorat per evitar dir aquestes coses que es una falta de respecte a la gent que han defensat la nostra terra encara que fos tres segles i mig desprès, aquesta memòria històrica també ha de ser respectada.

Aquest estiu he treballat a l’Alta Cerdana com animador, al programa d’animació hi havia “les lundi catalans” una animació que té per objectiu donar a conèixer Catalunya i els Països Catalans, la majoria de comentaris al “llibre d’or” han estat molts positius, la Magda, l’Èric i jo ens ho hem passat bé i ens ha agradat transmetre la nostra passió pel país. Un únic comentari és negatiu: “entre els animadors n’hi ha un que és massa regionalista, el regionalisme té bon costat però no a detriment de França”. Primer de tot no sóc regionalista sóc nacionalista català, (però si aquesta persona ho sabia es moriria potser d’un atac de cor), segona estic segur de no haver dit res en detriment de França, tot el que hem dit jo i els companys eren informacions basant-se sobre les realitats això si amb un cert humor xovinista (finalment som orgullosos de ser catalans i res de més normal perquè som el millor poble del món… és broooma, potser no…). Però sobretot el que noto és una certa paranoia, sense no dir res en contra de França i només parlant amb passió del meu país, un francès es sent agredit. És bastant fort que ciutadans d’un estat que s’ha construït a detriment d’altres pobles i que s’ha enriquit i enfortit gràcies al colonialisme i l’explotació directe de les riqueses d’altres terres i d’altra gent considerin que la simple reivindicació del reconeixement d’una identitat pròpia és fa a detriment de la seva, els catalans no volen imposar-se a altres terres…

És per això que encara avui com a la cançó de Pierre Seghers cantada per Leo Ferré dic “Merda a Vauban”, perquè tot i sent genials, segons alguns criteris les fortaleses que ha imaginat foren per allotjar guarnicions, per servir de presons i mai per ser útils a la llibertat dels catalans i d’altres pobles on van ser edificades… “Merda a Vauban”

Pas endavant de CiU a les elections pel parlament europeu

14 juin 2009

 

Si el PSOE és situa primer en número de vots a les eleccions europees 2009 a Catalunya, no podem deixar de constatar que qui surt guanyant és CiU. Més de 62 000 vots suplementaris i un salt de 5 % de cara als comicis de 2004, una clara progressió quan totes les formacions polítiques catalanes estan a la baixa. La campanya d’en Ramon Tremosa ha estat una bona campanya, centrant-se sobre Europa i Catalunya. A cap moment, ni Tremosa, ni Mas, ni Duran han fet una atac a Oriol Junqueras. Tindrem doncs dos eurodiputats catalanistes al parlament europeu, dos eurodiputats complementaris, un economista i l’altre historiador… Dos només és molt poc, si Catalunya fos un estat  independent en tindríem més només cal comparar les poblacions d’alguns estats de la Unió Euopea i la representativitat que tenen La Unió Europea.

Per part meva com a modest candidat a la llista a més de ser un honor, m’ho he passat bé i ha estat apassionant, com ho he escrit crec sincerament que en Tremosa és el nostre eurodiputat també per la Catalunya Nord.

Aquest  pas endavant no és qualsevol… Esperem que auguri altres èxits per Catalunya.

 

fototremosabalagueractefnal050609.jpeg

Voteu Tremosa ! Voteu Catalunya !

1 juin 2009

(Traduction française ci-dessous )

19750.gifT

Alguns han estat sorpresos per la meva candidatura a l’estat espanyol atès que sóc resident a l’estat francés. El que m’ho permet és la meva bi-nacionalitat franco-espanyola. També m’han preguntat sobre el fet que he recuperat la nacionalitat espanyola es a dir la d’un estat que ens oprimeix… Però si us hi fixeu bé, un català de l’estat espanyol pot viure la seva condició de ciutadà de Catalunya més que un ciutadà de l’estat francès (govern propi, escola en català pel seus fills, presència de la llengua catalana a l’administració, a la retolació…). Ni la nacionalitat francesa ni l’espanyola em corresponen, jo sóc simplement català. Però com es pot entendre en una Europa del respecte de les indentitats culturals que un ciutadà europeu català vivint a la Catalunya Nord no tingui els mateixos drets de cara a la seva llengua que un català del Principat, ell també europeu, tot i que encara no s’hagi assolit la plena normalitat d’aquests. Aquest és un els temes pel qual el nostre futur eurodiputat Ramon Tremosa ens ajudarà i actuarà, el català oficial a Europa pot ser un incentiu per moure les institucions nordcatalanes i franceses més enllà de les bones paraules.

Ramon Tremosa ens parla de trens, d’infraestrures, del corredor mediterrani… Tè tota la raó, totes aquestes eines són necessàries pel desenvelopament de Catalunya i de tots els Països Catalans inclús de les nostres terres septentrionals que ha sofert durant més de tres segles de ser el cul de sac de l’Hexàgon francès, tancades dels seu espai cultural i econòmic natural. Aquesta frontera d’estats que ens separa és una de la més impermeables d’Europa. El Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i la Cerdanya han de poder obrir-se amb més nomalitat i naturalitat cap al Sud. A tall d’exemple el TGV no ho resoldrà tot (car no serà assequible atotes les economies) ens cal una línia d’ample europeu entre Portbou i Figueres, ens cal telefonia fixe i mòbil a tarifes local entre Puicerdà i la Guingueta, ens calen instituts secundaris transfrontarers…Els vinyaters del Rosselló i del Penedès tenen les mateixes preocupacions, volen vi rosat de veritat i no de barreges, els pagesos de Bellver de Cerdanya tenen les mateixes preocupacions que els de Bolquera, els pescadors de Portvendres les mateixes que els de Palamós …

A la Catalunya Nord per defensar els nostres interessos necessitem gent que ens siguin propers que ens entenguin. Els candidats sorgits de França endins a les ordres dels partits centralistes gals aniran al parlament europeu per defensar interessos de llur nació que no són sempre compatibles amb els nostres. Que es pot esperar de candidats, paracaigudistes electorals, residents i fins i tot elegits fora de la circumscripció asèptitzada « Sud Ouest »?

Els eurodiputats catalanistes seran allà per defensar els interessos de Catalunya, d’una Catalunya sense fronteres, Ramon Tremosa s’hi ha compromès formalment. Coalició per Europa integrada per altres partits de l’estat espanyol és una força que tindrà pes a Brussel·les i a Estrasburg. « Ara Catalunya !  » és el lema escollit per la campanya, més que mai necessitem que partits no espanyolistes ni francistes ens defensin, la Catalunya del segle XXI no té fronteres internes és Europea i oberta al món.

Visca Europa ! Visca Catalunya !

bannertremosa2.jpg

Traduction

Certains ont été surpris par ma candidature aux élections européennes à l’état espagnol ce que permet ma bi-nationalité franco-espagnole ; de l’autre côté de la « ratlla » on ne comprend pas non plus pourquoi j’ai demandé la nationalité d’un pays qui nous opprime… Mais si vous y prétez attention un catalan de l’état espagnol peut vivre sa condition de citoyen de Catalogne plus qu’un citoyen catalan de l’état français (un gouvernement propre, la présence de la langue à l’administration, à l’école…). La nationalité française n’est pas non plus celle qui me correspond, je suis simplement catalan. Mais comment peut-on comprendre qu’un citoyen européen et catalan  vivant à la Catalogne Nord n’ait pas des droits équivalents à un citoyen catalan vivant en Catalogne Sud, lui aussi catalan bien que encore tout ceux-ci n’ait été obtenus. C’est une question pour laquelle notre futur euro-député nos aidera et agira, le catalan officiel à Europe, peut être un stimulant pour faire bouger  les institutions nord-catalanes  et françaises au delà des bonnes paroles.

Ramon Tremosa nous parle de trains, d’infrastructures, du couloir méditerranéen… Il a bien raison, tous ces  outils sont nécessaires au développement de la Catalogne et de tout les Pays Catalans en incluant nos terres septentrionales qui ont souffert durant plus de trois cents ans d’être le cul de sac de l’Hexagone français fermées de  leur espace culturel et économique naturel. Cette frontière d’états qui nous sépare est une des plus imperméables d’Europe, le Roussillon, le Conflent, le Vallespir, le Capcir et la Cerdagne doivent pouvoir s’ouvrir  avec plus de naturalité vers le Sud, par exemple le TGV ne résoudra pas tout (car il ne sera pas accessible à toutes les économies), il nous faut un train avec une écartement de voies européen entre Port-Bou et Figueres, il nous faut une téléphonie mobile et fixe à tarifs locaux entre Puigcerdà et Bourg-Madame, et des collèges secondaires transfrontaliers. Les vignerons du Roussillon et du Penedès ont les mêmes préoccupations,  ils veulent de vrais vins rosés et non des mélanges, les paysans de Bellver de Cerdanya ont les mêmes soucis que ceux de Bolquère, les pêcheurs de Port-Vendres les mêmes que ceux de Palamós.

En Catalogne Nord pour défendre nos intérêts nous avons besoin de gens qui nous sont proches qui nous comprennent… Les candidats issus des partis centralistes français iront au parlement européen pour défendre les intérêts de la France qui ne sont pas toujours compatibles avec les nôtres. Que peut-on espérer de candidats parachutés résidents et élus hors de la circonscription aseptisée du « Sud-Ouest » ? Les euro-députés catalanistes iront là-bas pour défendre nos intérêts. Ramon Tremosa s’y est compromis formellement, « Coalició per Europa » intégrée par d’autres partis de l’état espagnol  est une force qui aura du poids à Bruxelles et à Strasbourg. « Ara Catalunya ! » (Maintenant la Catalogne !) est le slogan choisi pour la campagne, plus que jamais nous avons besoin que des partis non espagnolistes et non francistes nous défendent: La Catalogne du XXIème siecle n’a pas de frontière interne elle est européenne et ouverte au monde.

Vive l’Europe !

Visca Catalunya !  

Article diari « L’Indépendant » 27/05/2009

1 juin 2009

Article diari

UN LLIBRE …

29 août 2007

 

Hi ha llibres imprescindibles per conèixer la Catalunya Nord. Segur que m’ en deixaré alguns però no es pot descartar els treballs històrics de l’Alícia Marcet, l’obre col·lectiva “qui sem els catalans del nord ” editat per Arrels,o per exemple els llibres del periodista barceloní Xavier Febrès, amb un enfocament amb una certa distorsió degut al barcelonisme de l ‘autor… O bé algunes obres especialitzades com ara el llibre sobre l’USAP d’en Martí i Manzanares i sobretot el pamflet d’en Joan-Lluís Lluís “conversa amb el meu gos sobre França i els francesos” aquest escrit genial del qual un militant, jove com jo (sí, sí !) de l’UMP de Prada, que és un home bastant obert, em deia que l’hi havia provocat un cert disgust, com què finalment és molt complicat desfer-se de la educació d’una família de militar que implica una adoració incondicional a França. El llibre del qual vull vos parlar és “La Catalogne Nord en quête d’identité” d’en Joan-Francesc Castex (editorial “Le temple d’or”). És realment una obre imprescindible per qui vulgui entendre bé les problemàtiques del que ell li agrada anomenar la Catalunya septentrional o potser que s’inclinaria ara més cap espai català transfronterer” (una remarca, el corrector automàtic de l’ordinador sempre em subratllar la paraula transfronterer, això vol dir que aquesta noció encara li queda camí per fer).

Aquest llibre, és d’una gran qualitat però al meu parer té dos defectes: el primer una portada amb un concepte interessant, una grua de construcció i dos edificis que son dos territoris que s’encaixen, però amb un disseny trist i poc atractiu. El segon el comentaré al final d’aquesta crònica. Per què si només té dos defectes el treball d’en Joan-Francesc Castex té mil altres qualitats. Desprès d’una llarga i necessari introducció que potser necessita l’ajuda de l’aspirina, l’obre s’endinsa pas a pas a cadascú dels espais que necessitem explorar per copsar una realitat complexa i a la vegada natural i lògica dins la explicació del que justament no ho és. L’autor fa de tot: geògraf, historiador, sociòleg, politicòleg… És una anàlisi objectiva tocant tots els temes: dels institucionals, polítics, econòmics… fins als que podria aparèixer fútil com l’USAP (encara no havia nascut els Catalans Dragons, altre fenomen esportiu identitari amb els límits lleugers i folklòrics). I s’acaba amb tesis de prospectives de futur… Castex no deixa res de costat en el seu estudi, el que queda evident és el pes d’aquesta frontera entre els dos estats sense ells quasi res seria igual. Joan Francesc escriu al final “sigui com sigui, he provat de mostrar racionalment amb el més de distància i objectivitat possible…/… he sincerament volgut que el meu raonament sigui el més just i el més equilibrat possible…” També al pròleg l’excel·lent Enric Pujol escriu “aquesta anàlisi és volgudament freda , allunyada de l’aproximació militant”. És en aquest tema que no estic gaire d’acord, si l’anàlisi ha de ser freda i objectiva, més enllà d’aquest treball crec que quan un parla del seu propi país ha de posar-hi el cor, l’ànima i potser una dosi mesurada de passió. Finalment no estic segur que la distància i l’objectivitat sigui justa, que la “fredor” sigui imprescindible, perdoneu que faci un paral·lel encara amb l’esport (és la meva dèria) que seria un partit de rugby viscut amb objectivitat… Que serien les relacions familiars viscudes amb “fredor”. Que serien les idees sense militants… Dic això per que tinc una passió pel meu país, passió i amor que comparteix en estic segur el Joan-Francesc Castex que potser, la controla l’autocensura i per qui tot i així tinc una gran admiració, Joan-Francesc és un personatge imprescindible, un dels homes clau per la construcció del nostre país… Potser és com (ara hi torno) en el món de la formula 1, cal l’ enginyer que prepara el cotxe amb “fredor” i mètode i el pilot que ho condueix amb passió. Ara cerquem el pilot… O els pilots…

Analisi post electoral / Analyse post électorale

24 juillet 2007

(Traduction en Français ci- dessous)

Els resultats dels partits catalanistes a les darreres eleccions legislatives han estats pocs comentats. La raó segurament és que són insignificants, la premsa francòfona no en ha dit res i la premsa de “Catalunya Sud” hi dedica quatres ratlles. Abans de tot cal definir el que és un partit catalanista. Direm que són tres a la Catalunya Nord: Unitat Catalana, Esquerra Republicana de Catalunya i Convergència Democràtica de Catalunya. Tot i que el seu líder local hagi declarat a diversos mitjans de comunicació que no ho era, em permeto classificar CDC entre els catalanistes atès que el seu secretari general nacional Artur Mas anuncia en tota naturalitat: “volem ser la casa gran del catalanisme” això no vol dir que sigui la única. Comentar els resultats dels partits catalans s’ha de fer amb neutralitat i fredor el que intentaré fer. Primer cal dir que són febles molts febles però que acostumen ser-ho en aquest tipus de comicis molts difícils atès la bipolaritat. En aquesta edició CDC presentava quatre candidats a les quatres circumscripcions, UC només a la primera i ERC a la tercera. No vull marejar-vos de xifres però els resultats son aquests a la 1era: Virginie Barre (UC): 1.47%, Monique Juanola (CDC) : 0.64% ; a la 2ona: Daniel Canellas (CDC): 0.99%; a la 3era: Jordi Vera (CDC): 1.08%, Enric Vilanova (ERC): 1.05%; i a la 4ta: Françoise Tibau (CDC): 0.97% en aquesta circumscripció el 2002 Virginie Barre havia realitzat 1.92%. Convergència Democràtica de Catalunya és una nova formació política a la Catalunya Nord però es trobà en la mateixa situació que el 2002 quan aleshores acabava de néixer el Bloc Català com a coalició entre el Partit per Catalunya (branca nordcatalana del PI) i d’Unitat Catalana però amb un valor afegit de ser la representació d’un partit prestigiós conegut per molts dels nordcatalans com el partit del president Pujol. Per tant es pot comparar els resultats. El Bloc Català es presentava candidats a tres circumscripcions i obtingué 2030 vots (1.39%) aquest any ha tret 1793 vots (0.92%). Tot i això si observen el conjunt dels vots catalanistes notem un lleugera progressió des del 1997: 1830 vots(1.02%) el 1997; 2276 (1.04%) el 2002; 2793 vots (1.55%) el 2007. Aquesta molt lleugera progressió és esperançadora. Però és grotesc sentir paraules d’auto satisfacció i patètic considerar una victòria el fet de superar els altres partits catalanistes.

Per progressar en el futur cal fer pinya, aquí com a d’altres territoris de Catalunya. Aqueixos tres partits tenen molts denominadors comuns, cadascú té la seva singularitat, la seva identitat pròpia. Però per aconseguir una col·laboració s’ha de ser sincers i honestos i tenir un actitud de respecte. Cap formació política no és pot auto proclamar líder del moviment catalanista i encara menys si no està comprovat per resultats i això a qualsevol comicis que sigui. Sí, que cal sortir del catalanisme resistent però sense menysprear els que porten amb abnegació una lluita digna i que han pas escollit la resistència pel plaer de resistir… No em cansaré de dir el que dic pensant als que han lluitat per la llibertat del nostre poble: tota resistència contra la injustícia mereix respecte això sense victimisme però tenint la consciència del que som.

Les resultats des partits catalanistes aux dernières elections législatives ont été peu commentés. La raison est sùrement qu’ils sont insignifiants, la presse francophone  n’ en n’a rien dit et la presse de “Catalogne Sud” y consacre quatre lignes. Avant tout il faut définir  ce qu’est un parti catalaniste. Disons qu’ils sont trois en Catalogne Nord: Unitat Catalana, Esquerra Republicana de Catalunya et Convergence Democratique  de Catalogne. Bien que son líder local ait  déclaré à divers médias qu’il ne l’était pas , je me  permets classer CDC parmi les catalanistes attendu que son secrétaire général national Artur Mas anonce en toute naturalité “Nous voulons être la grande maison du catalanisme ». Commenter les résultats des partis catalans doit se faire  avec neutralité et froideur, j’ essaierais de le faire. D’abord il faut dire qu’ils sont trés faibles mais qu’ils le sont habituellement dans ce genre d’elections trés difficiles compte tenu de la bipolarité. Lors de cette édition CDC présentait quatre candidats dans les quatre circumscriptions, UC seulement à la première et ERC     à la troisième. Je ne veux pas vous soûler de chiffres No vull marejar-vos de xifres mais les résultats sont ceux-ci  à la 1ère: Virginie Barre (UC): 1.47%, Monique Juanola (CDC) : 0.64% ; à la 2ème: Daniel Canellas (CDC): 0.99%; à la 3ème: Jordi Vera (CDC): 1.08%, Enric Vilanova (ERC): 1.05%; et à la 4ème: Françoise Tibau (CDC): 0.97% dans cette circumscription en 2002 Virginie Barre avait réalisé :1.92%. Convergence Démocratique de Catalogne est une nouvelle formation polique à la Catalogne Nord mais elle se trouve dans la même situation qu’en 2002 quand alors venait de naître le Bloc Català en tant que coalition entre le Partit per Catalunya (branche nord-catalane du PI) et d’Unitat Catalana mais avec une plus-value d’être la représentation d’un parti prestigieux connu par de ombreu nord-catalans comme le parti du président Pujol. Donc on peut comparer les resultats. Le Bloc Català présentait candidats à trois circumscriptions et obteint 2030 voix     vo(1.39%) cette année CDC fait 1793 vots (0.92%). Ainsi si observe l’ensemble des voix catalanistes on note une légère progression depuis 1997: 1830 voix(1.02%)      en 1997; 2276 (1.04%) en 2002 ; 2793 voix (1.55%) en 2007. Cette trés modeste progression est une éspérance. Mais il est grotesque d’entendre des paroles auto-satisfaction et patétique és considerer une victoire le fait de dépasser les autresltres partis catalanistes.

Pour progresser dans le futur ilfaut faire corps, ici comme sur d’autres territoires de Catalogne. Ces trois partis ont de nombreux dénominateurs communs , chacun a sa singularité, la son identité. Mais pour parvenir à une collaboració il faut être sincère et honnête il faut avoir une attitude de respect. Aucune formation Cap formació politique peut s’auto-proclamer leader du mouvement catalaniste et encore moins si ce n’est pas prouvé par les résultats et ceci quelle que soit l’élection. Oui, il faut sortir du catalanisme résistant mais sans mépriser ceux qui mènent avec abnégation une lutte digne et qui n’ont pas choisi de résister pour le plaisir …        Je ne cesserais jamais de dire en pensant à ceux qui ont lutté pour la liberté de notrt del notre peuple: toute résistance contre l’injustice mérite le respect ceci sans victimisme mais en ayant la conscience de ce que nous sommes.

Resultats Législatives

16 juin 2007

Benvolguts lectors del meu blog teniu aquí en fitxer el resultat de les eleccions legislatives a la Catalunya Nordi particularment els dels partits catalanistes amb un comparatiu amb els precedents comicis des del 1997

Cher lecteurs vous trouverez en fichier joint le résultat des ´lections législatives pour la Catalogne Nord et particlèrement ceux des partis catalanistes avec un comparatif par rapport aux élections précédentes depuis 1997.

Resultats Législatives dans Politique doc legislatives2007.doc

Diguem-ho / Disons le

4 juin 2007

La majoria del moviment cultural català s’ha pronunciat contra la inscripció a la UNESCO de les fortaleses imaginades per l’arquitecte militar Vauban al servei d’en Lluís XIV. Aquesta oposició no és pas en contra d’aquest patrimoni que és res més que la materialització d’un fet històric. Vist el que pot portar en matèria d’atractiu turístic i del desenvolupament rural és normal que s’el vulgui valorar i hi estem d’acord. Però de tota evidència aquest vestigis que tingueren com a raó de fer efectiva l’ocupació militar de les terres catalanes del nord aleshores recentment annexionades per França, no tenen res a veure de amb els principis bàsics de la UNESCO: pau, diàleg, humanisme… Participar en aquesta operació de glorificació d’en Vauban és ofendre la memòria dels que han defensat la nostra terra en aquesta època i que hi han deixat la vida. Per exemple amb una certa ignorància l’ajuntament de Rià-Cirac ha publicat un especial Vauban al seu butlletí municipal, quan és segurament un dels pobles que ha més sofert de les conseqüències negatives de l’ocupació. Un candidat a les eleccions legislatives, suposadament catalanista, té un actitud ambigüa sobre el tema. Tenir el suport de batlles per guanyar alguns vots justifica aquesta actitud ? El combat contra l’apel·lació “Septimanie” no és el mateix tipus combat, en el fons, que el contra Vauban a la UNESCO ?… Les meves paraules no tindran mai la força dels versos del malaguanyat Joan Pau Giné us els deixi a tots i sobretot als candidats per  reflexió:

 

 Vols que voleu la llibertat

que la porteu dins del programa

vos demanarem la caritat

d’una existència catalana

i vos deixem la llibertat

de vos disputar els afers

d’un país generós de guerres

que nos ha pas mai estimat

Diguem-ho

  

Vos que teniu la dignitat

com principal referència

respecteu nostra identitat

que és n dret a la diferència

i vos deixem la dignitat

de vos fer col·laboradors

d’un país colonitzador

que nos ha pas mai respectat

Diguem-ho

  

Vos que voleu l’electorat

que condiciona la misèria

vos direm catalanitat

amb el nostre afany de sempre sere

I vos deixem l’electorat

si hem de fer el ramat d’ovelles

ja que amb les vostres cantarelles

acabem de ser afrancesats

Diguem-ho

  

… Bé, la paraula és als electors

La majorité du mouvement culturel catalan s’est prononcé contre l’inscription à l’ UNESCO des forteresses imaginées par l’architecte militaire Vauban au service de Louis XIV. Cette opposition n’est pas en contre du patrimoine qui n’est rien de plus que la matérialisation d’un fait historique. Vu ce que cela peu apporter en matière d’attractivité touristique  et du développement rural c’est normal que l’on veuille le mettre en valeur et nous y sommes d’accord. Mais de toutes évidences ces vestiges eurent pour raison d’être de faire effective l’occupation militaire des terres catalanes du nord alors récemment annexées par la France n’ont rien à voir avec les principes basiques de l’UNESCO : paix, dialogue, humanisme… Participer à cette opération de glorification  de Vauban c’est offenser la mémoire de ceux qui ont défendu notre terre à cette époque et qui y ont laissé la vie . Par exemple avec une certaine ignorance la mairie de Rià-Cirac a publié un spécial Vauban sur son bulletin municipal, quand c’est sûrement un des villages qui a le plus souffert… Un candidat aux élections législatives, supposé catalaniste, a une actitude ambiguë sur le sujet. Avoir le soutien de maires pour gagner quelques justifie cette attitude ? Le combat contre l’appellation “Septimanie” n’est-il pas le même type de combat dans le fond que celui contre Vauban à l’UNESCO ? combat en el fons que el contra Vauban a la UNESCO ?… Mes mots n’auront jamais la force du regretté Joan Pau Giné, je vous les laisse à tous et surtout aux candidats pour réflexion

Vous qui voulez la liberté 

Qui la portez dans vos programmes 

On vous demande la charité  D’une existence catalane Et on vous laisse la liberté

 De vous disputer les affaires 

D’un pays généreux en guerre Qui ne nous a jamais aimé Disons-le   

Vous qui avez la dignité  Comme principale référence Respectez notre identité 

Qui est un droit à la différence

 Et on vous laisse la dignité D’être des collaborateurs D’un pays colonisateur

 Qui ne nous a jamais respecté

 Disons-le 

Vous qui cherchez l’électorat 

Conditionné par la misère 

On vous dit « catalanité » De notre soif de toujours être Et on vous laisse l’électorat 

Qui n’est qu’un troupeau de moutons 

Car avec toutes vos romances 

On finit par être francisé 

 Disons-le    Bien, la parole est aux électeurs…

12345